Ja torna a ser estiu. Em penso que només prenc consciència de la rapidesa amb què passa el temps dues vegades a l'any: al Nadal i a l'estiu, moment en què és el meu aniversari (aquest any, per cert, el divuitè). Certament, aquests darrers mesos han estat força convulsos (final de curs, selectivitat, Premi Extraordinari, Leading Program (curs de lideratge), distinció de les PAU...), però, per fi ja puc descansar i posar-me a treballar en el meu projecte poètic, que haurà d'estar acabat abans que comenci el curs. Ara finalment porto uns dies de "relax" (sol i platja, a veure si se'm treu el color vampíric), cosa que m'ha fet recordar un poema de Josep Carner que precisament hem estudiat enguany a classe de Literatura Catalana. Es tracta del sonet Vora la mar és nada , en el qual, curiosament, em sento parcialment identificada amb tots dos personatges (l'estimada i el poeta): la primera per l'afició i proximitat al mar (sóc una enamorada de l'
Una ullada al retrovisor, amb molta lírica