Com a estudiant de literatura, en certa manera és inevitable adquirir amb el temps una certa indiferència o distància a l'hora de llegir textos (una mena de pell freda, d'ull crític, que et permet fer la teva feina sense haver de caure en el sentimentalisme i el mocador de paper). Aquest distanciament, que sens dubte és necessari, no és, tanmateix, infranquejable: d'entre la marea de pàgines de negre sobre blanc, de tant en tant s'escolen algunes línies, un paràgraf, un vers... que aconsegueix saltar el mur de vidre, esquinça la pell freda i punxa just allà endins, on hi ha allò que els cursis anomenen la fibra sensible . Això mateix m'ha passat fa poc llegint The Tragedy of King Lear , de William Shakespeare, una obra que m'entusiasma i em fereix a parts iguals. Lear és probablement l'obra més cruel que he llegit mai: et trenca per dins i no et dóna cap bri d'esperança, cap consol que pugui mínimament recompondre els trossets. Però alhora (i
Una ullada al retrovisor, amb molta lírica