Leia Jiménez - Reflexions i poesia

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo

Què és la creativitat? No sé si algú deu tenir-ne una definició exacta... Bé, ara que ho penso, sempre puc mirar el DIEC : "Capacitat de crear";  la veritat és que no m'acaba d'aclarir gaire cosa... Bé, tant li fa, el que sí que sé és que la creativitat és la facilitat, capacitat o propensió que té algú a fer coses noves, a sorprendre els altres. Tanmateix, hi ha qui diu que no tothom en té, o almenys no en la mateixa mesura. Jo, personalment, crec que tots tenim la mateixa capacitat de crear , ja que tots hem estat dotats amb un cervell capaç d'imaginar. Sens dubte, la diferència entre aquells que "creen" i aquells que no ho fan ha de raure en la quantitat d'hores dedicades a aquesta tasca. Estic segura que si agafem un noi d'uns quinze anys i li regalem una guitarra, aprendrà a tocar-la de la mateixa manera que un noi que començà als sis anys quan hagi passat la mateixa quantitat d'hores practicant. Així doncs, opino que la creativit

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

Darrerament m'he adonat de l'enorme paper que juga la cultura clàssica en els nostres costums i forma de pensar, especialment la cultura grega, ja que els romans van adoptar gran part del pensament hel·lè. A més a més, no puc sinó fascinar-me per tots aquells qui dominen la lectura i traducció del grec clàssic, ja que jo he començat a estudiar-lo i realment és una llengua molt complexa, més que el llatí. Bé, sense més dilació, aquí deixo un homenatge a la cultura grega, el poema de Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria , de Carles Riba, tot i que la finalitat del poema no fou essencialment aquesta. Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetl

Reprenc el bloc després de tants dies per parlar sobre un sentiment que ha estat present en el nostre poble durant molts anys però que aquests últims dies ha agafat un impuls realment remarcable: l'independentisme . El passat 11 de setembre, els carrers de Barcelona van ser inundats per una marea ciutadana pacífica que demanava a crits i càntics el dret de decidir el futur de Catalunya com a estat propi i dins del marc europeu. Els mitjans de comunicació, com de costum, s'han dedicat a deformar i manipular la notícia segons els ha convingut per tenir contents els seus lectors/oients/televidents d'orientació política predeterminada (aquí no se'n lliura ningú, ni els diaris d'una banda ni els de l'altra). Deixant aquest tema de banda, però, ja que aquest bloc està orientat al gaudi literari i no pas al debat polític, vull compartir avui un dels poemes més coneguts del mestre Maragall, l' Oda a Espanya .  El propòsit original del poema no era la indepe

Com ja sabràs, l'Empordà s'està cremant. És llavors responsabilitat de tots nosaltres vetllar per la recuperació de l'entorn natural destruït per les flames.  La impotència i la ràbia s'ha estès per tot el país i ha donat peu al moviment civil #1català1arbre, que es proposa replantar i regestionar el terreny devastat pel foc. Des d'aquí t'animo a sumar-te a la iniciativa, ja que el paisatge de Catalunya és part de tots nosaltres i n'hem d'ésser responsables. L'Alt Empordà és una de les regions de major interès paisatgístic del país, no podem deixar-lo cremant. Vincle a la pàgina de #1català1arbre: www.uncatalaunarbre.wordpress.com Facebook: www.facebook.com/1catala1arbre Twitter: www.twitter.com/1catala_1arbre Com no pot ser d'altra manera, deixo aquí el poema L'Empordà , de Joan Maragall. L'Empordà , de Joan Maragall Cap a la part del Pirineu, vora els serrats i arran del mar s’obre una plana riallera, n’és l’Empordà! Di

La setmana passada va ser el meu aniversari i, com cada any, se'm féu realment estrany veure com ja havia passat un any més, com un volum de 365 pàgines ja havia acabat. És per aquestes dates que sempre em poso més trascendental sobre aquests temes, encara més quan estic a punt de finalitzar l'etapa vital en què em trobo, l'adolescència. Així doncs, no he pogut deixar de sorprendre'm (i de compadir-me) pel fet que el temps (i la vida, en conseqüència) passa molt de pressa. Deixo aquí un poema que reflecteix força bé el tema que estic tractant en aquesta entrada, tot i que enfoca la visió del temps des d'una perspectiva més amorosa: és l' Encís que fuig , de Maria-Antònia Salvà.   L'encís que fuig , de Maria-Antònia Salvà Boira que el cim vas fregant volandera, flaire que passes amb l'ala del vent, aigua de neu que entre molsa i falguera dius ta cançó per rocosa pendent. Rous matinals i poncelles descloses, com jo fruesc vostre en

Probablement, el primer poeta que vaig llegir i respectar va ser Miquel Martí i Pol, mort fa uns pocs anys (el 2003). El que trobo especial d'aquest autor és que empra un vocabulari proper al lector (completament allunyat del lèxic rocambolesc de Góngora) i alhora és capaç de transmetre un missatge molt profund amb paraules de cada dia. El primer poema de Martí i Pol que vaig llegir va ser Un sonet per a tu , i crec que avui que en parlo seria escaient penjar aquí la composició que féu interessar-me per aquest poeta i iniciar-me en l'estudi de la literatura. Un sonet per a tu , de Miquel Martí i Pol Un sonet per a tu, que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu, només això, però amb aquell toc

Música i poesia són dues cares de la mateixa moneda. Des dels orígens de la lírica, la música sempre ha anat de la mà de les composicions: primer, les obres eren de caire popular i eren cançons de sembra o de sega; posteriorment, amb l'inici de la lírica trobadoresca, la música era un element clau en la interpretació de la poesia ja que els poemes eren cantats i acompanyats d'un instrument cordòfon pel joglar, que era hàbil tant en la recitació com en la interpretació musical. Paco Ibáñez, un conegut musicador de poetes. Durant el Renaixement, la música va passar a ésser considerada l'art suprem, ja que, a causa de la seva intangibilitat i la seva evanescència, es creia que era el mitjà a través del qual hom podia contemplar Déu. El mateix Dant va descriure la planificació del món i l'inframón en la Commedia   a partir d'una òptica feta per plans circulars que podien ser perfectament extrapolats a un pentagrama. Avui dia, malgrat que no gaires, encara h

Com deia aquell, val més una imatge que mil paraules. I Joan Brossa ho entenia perfectament. Tant és així que va descriure un fet constatat amb un dels poemes visuals més cèlebres de la literatura catalana: Poema , amb el qual va voler expressar (crec que claríssimament) que la poesia és l'arma més vàlida i mortífera que existeix.

Porto una temporadeta força angoixant. Els qui em coneixeu, sabreu que durant aquest últim mes i mig m'he estat (i encara estic) replantejant què faré en el futur. La veritat és que sempre havia tingut clar que estudiaria dret i m'especialitzaria en dret internacional, però darrerament he començat a veure que segurament estudiar lleis no m'omplirà en absolut, donat que necessito alguna cosa més creativa, no ho sé, més lligada al pensament i a l'escriptura. M'he plantejat diverses possibilitats, encara que la que té més força és la d'estudiar filologia catalana ja que gaudeixo veritablement  tant amb la gramàtica com amb la literatura (motiu pel qual escric aquest bloc, òbviament).  El principal dilema és si un cop hagi acabat d'estudiar allò que m'agradi seré capaç de trobar una feina i si aquesta complirà les meves expectatives (estabilitat, salari raonable, certa llibertat creativa...), ja que les carreres d'humanitats tenen principalment meny

Avui m'agradaria compartir amb els internautes errants que per alguna casualitat de la vida entreu a aquest bloc un poema que he llegit moltíssimes vegades (moltes més que alguns sonets de Góngora, fins i tot) i que cada cop que el llegeixo hi copso algun matís nou que fa que m'agradi encara més. Es tracta del poema titulat  El Pendís , de Clementina Arderiu, i, tot i que originàriament estava destinat a expressar les dificultats en què es trobava l'autora a l'hora de trobar un espai físic i mental per poder compondre, crec que el poema pot ser perfectament extrapolat a qualsevol persona, ja que les vides de tothom no són més que un pendís rodoladís. Espero que gaudiu amb la lectura d'aquest poema tant com ho faig jo, que no és poc. El pendís Jo deia ahir: ésser i sentir, fortuna rara. Per què la gent -rosec mesquí- no se n'amara, d'ésser i sentir? I era per mi goig pur. Mes ara, per un pendís rodoladís jo faig ma via.

Tots els escriptors volem que se'ns conegui. Tots, sense excepció. I com actualment la literatura no està passant un dels seus millors moments (la gent cada cop llegeix menys i, els qui ho fan, molts es descarreguen els llibres d'internet gratuïtament) i, per fer-se conèixer, molts autors estan començant a publicar les seves obres a internet, sense cap compensació econòmica. Aquest punt obre un dilema força important des del meu parer: per què un artista (un escriptor no deixa d'ésser un artista de la paraula) ha de fer allò que se li dóna bé sense rebre res a canvi, mentre que, què sé jo, un enginyer cobra religiosament per cada projecte que duu a terme? És que la tasca de l'escriptor requereix menys esforç o es mereix un menor reconeixement? Ho trobo injustíssim. A més a més, hem de tenir en compte el gran problema de la propietat intel·lectual que hi ha a la xarxa, ja que les obres penjades a internet poden ser fàcilment preses per algú altre que les pot firmar

No sé quants de vosaltres escriviu, ni tan sols si us agrada llegir (encara que suposo que si estàs llegint aquest bloc serà perquè t'interessa mínimament la literatura, si no és així et recomano que canviïs de pàgina), però jo ja fa uns quants anys que escric força seguidament (més o menys una composició setmanal tot i que no és fix, és clar) i he guanyat uns quants anys als Jocs Florals del meu institut, encara que no es pot dir que la competència hagi estat gaire àrdua, allà. Així doncs, m'estic començant a plantejar de participar en certàmens literaris de per aquí, Barcelona, i provar sort. Mmmm... és que no és fàcil per a mi compartir les meves composicions, no sé si m'explico. Quan escric, expresso coses de molt a dins i de vegades em fa por que quan algú altre ho llegeix em comprengui massa bé, no sé com dir-ho. Encara que la veritat és que la majoria dels cops, quan deixo a algú llegir una composició meva, encara que potser la trobi bona i li agradi, no acaba d

Ja comença l'estiu. Sí, deu sonar evident, però és que a mi em costa readaptar-me al canvi de rutina que segueix al final del curs. Quan comencen les vacances, no puc evitar fer-me múltiples qüestions, entre les quals destaquen "serà aquest estiu millor que l'anterior?", "em deixaran els pares fer el que vulgui per fi?", "amb què ompliré el temps aquests tres mesos?" i, la més important de totes "Leia, t'adones que ja ha passat un altre any?". Sí, és que per a mi l'inici de les vacances és un tema força complicat. Saber que tinc tant de temps lliure m'angoixa, en certa manera; sóc d'aquelles persones que sempre han de fer alguna cosa. Suposo que amb el transcurs dels dies i les setmanes, la cosa anirà millorant, però ara per ara em trobo tot el dia que necessito fer coses, ja sigui llegir, passejar, anar a córrer, tocar la guitarra o escriure en aquest bloc.  Sóc l'única persona del món que s'angoixa quan li d

No sé si és la calor d'aquests dies o que sóc així d'estranya, que avui he estat donant-li voltes al tema d'ésser recordat després de la mort. És evident que les persones que ens envolten ens recordaran durant anys, però ben segur que al cap de dues generacions després de la nostra ja ningú no ens tindrà presents en el record. D'altra banda, hom pot ser recordat al llarg de centenars d'anys si és capaç de fer quelcom que mereixi ser escrit en el gran llibre, com per exemple una obra literària magistral. És per això que avui vull compartir amb vosaltres un poema magnífic que tracta sobre aquest tema, es tracta de l'obra Vora la mar , de Jacint Verdaguer. Aquest poema em dóna una gran sensació de tranquil·litat i quietud quan el llegeixo, cosa que és d'agrair; no sé si a tothom li passa el mateix. Vora la mar Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa ll