Passa al contingut principal

Foc a l'Empordà

Com ja sabràs, l'Empordà s'està cremant. És llavors responsabilitat de tots nosaltres vetllar per la recuperació de l'entorn natural destruït per les flames. 
La impotència i la ràbia s'ha estès per tot el país i ha donat peu al moviment civil #1català1arbre, que es proposa replantar i regestionar el terreny devastat pel foc. Des d'aquí t'animo a sumar-te a la iniciativa, ja que el paisatge de Catalunya és part de tots nosaltres i n'hem d'ésser responsables.
L'Alt Empordà és una de les regions de major interès paisatgístic del país, no podem deixar-lo cremant.
Vincle a la pàgina de #1català1arbre: www.uncatalaunarbre.wordpress.com
Facebook: www.facebook.com/1catala1arbre
Twitter: www.twitter.com/1catala_1arbre

Com no pot ser d'altra manera, deixo aquí el poema L'Empordà, de Joan Maragall.


L'Empordà, de Joan Maragall


Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu?
digueu, companys, per on s’hi va?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!
Salut, salut noble Empordà!,
Salut, salut palau del vent!
portem el cor content, i una cançó!
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó!
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
“Si hi baixessis, series mon marit!”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena!”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo