El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat.

La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici.

A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana.

D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a "Decadència", que transcorre des del segle XV (el segle d'or de la literatura catalana, amb Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joanot Martorell) fins a la Renaixença, ja ben entrat el segle XIX.

Tanmateix, i malgrat la influència dels poetes castellans, que havien fet que molts poetes catalans decidissin escriure en castellà (com Joan Boscà, que només va escriure en català una minsa part de la seva obra), hi ha alguns autors realment remarcables en el si del Barroc, com Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona, qui fou un poeta i comediògraf excels, i Francesc Fontanella, qui destacà també com a poeta i dramaturg.

Per concloure, i com a mostra de literatura barroca, deixo aquí el sonet A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona.

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, de Francesc Vicent Garcia.

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que·l cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls tregües ganes venien.