No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari.
Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada.
Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel, i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions.
Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit durant dos anys. Arran d'això, Espriu va ésser sempre molt conscient que la mort i la vida van sempre de la mà i que en el moment menys esperat et poden sorprendre.
Va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, que sempre va considerar una guerra fratricida, fins al punt de desitjar la victòria dels sublevats per tal que suposés la fi de la violència i l'inici d'una nova etapa de regeneració i perdó.
En veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, Espriu va veure que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.
Avui dia, malgrat els esforços que es van fer durant la transició democràtica per a la seva normalització, el català segueix essent una llengua dominada pel castellà en la majoria dels territoris dels Països Catalans, i les darreres decisions educatives preses pel Ministeri en referència a la llengua no fan sinó posar encara en més perill el feble equilibri establert al Principat.
Suposo que el llegat de Sinera encara és viu, suposo que ara és tasca nostra seguir "salvant els mots".
El meu poble i jo
A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Cançons d'Ariadna, 1949.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada