Leia Jiménez - Reflexions i poesia

Porto una temporadeta força angoixant. Els qui em coneixeu, sabreu que durant aquest últim mes i mig m'he estat (i encara estic) replantejant què faré en el futur. La veritat és que sempre havia tingut clar que estudiaria dret i m'especialitzaria en dret internacional, però darrerament he començat a veure que segurament estudiar lleis no m'omplirà en absolut, donat que necessito alguna cosa més creativa, no ho sé, més lligada al pensament i a l'escriptura. M'he plantejat diverses possibilitats, encara que la que té més força és la d'estudiar filologia catalana ja que gaudeixo veritablement  tant amb la gramàtica com amb la literatura (motiu pel qual escric aquest bloc, òbviament).  El principal dilema és si un cop hagi acabat d'estudiar allò que m'agradi seré capaç de trobar una feina i si aquesta complirà les meves expectatives (estabilitat, salari raonable, certa llibertat creativa...), ja que les carreres d'humanitats tenen principalment meny

Avui m'agradaria compartir amb els internautes errants que per alguna casualitat de la vida entreu a aquest bloc un poema que he llegit moltíssimes vegades (moltes més que alguns sonets de Góngora, fins i tot) i que cada cop que el llegeixo hi copso algun matís nou que fa que m'agradi encara més. Es tracta del poema titulat  El Pendís , de Clementina Arderiu, i, tot i que originàriament estava destinat a expressar les dificultats en què es trobava l'autora a l'hora de trobar un espai físic i mental per poder compondre, crec que el poema pot ser perfectament extrapolat a qualsevol persona, ja que les vides de tothom no són més que un pendís rodoladís. Espero que gaudiu amb la lectura d'aquest poema tant com ho faig jo, que no és poc. El pendís Jo deia ahir: ésser i sentir, fortuna rara. Per què la gent -rosec mesquí- no se n'amara, d'ésser i sentir? I era per mi goig pur. Mes ara, per un pendís rodoladís jo faig ma via.

Tots els escriptors volem que se'ns conegui. Tots, sense excepció. I com actualment la literatura no està passant un dels seus millors moments (la gent cada cop llegeix menys i, els qui ho fan, molts es descarreguen els llibres d'internet gratuïtament) i, per fer-se conèixer, molts autors estan començant a publicar les seves obres a internet, sense cap compensació econòmica. Aquest punt obre un dilema força important des del meu parer: per què un artista (un escriptor no deixa d'ésser un artista de la paraula) ha de fer allò que se li dóna bé sense rebre res a canvi, mentre que, què sé jo, un enginyer cobra religiosament per cada projecte que duu a terme? És que la tasca de l'escriptor requereix menys esforç o es mereix un menor reconeixement? Ho trobo injustíssim. A més a més, hem de tenir en compte el gran problema de la propietat intel·lectual que hi ha a la xarxa, ja que les obres penjades a internet poden ser fàcilment preses per algú altre que les pot firmar

No sé quants de vosaltres escriviu, ni tan sols si us agrada llegir (encara que suposo que si estàs llegint aquest bloc serà perquè t'interessa mínimament la literatura, si no és així et recomano que canviïs de pàgina), però jo ja fa uns quants anys que escric força seguidament (més o menys una composició setmanal tot i que no és fix, és clar) i he guanyat uns quants anys als Jocs Florals del meu institut, encara que no es pot dir que la competència hagi estat gaire àrdua, allà. Així doncs, m'estic començant a plantejar de participar en certàmens literaris de per aquí, Barcelona, i provar sort. Mmmm... és que no és fàcil per a mi compartir les meves composicions, no sé si m'explico. Quan escric, expresso coses de molt a dins i de vegades em fa por que quan algú altre ho llegeix em comprengui massa bé, no sé com dir-ho. Encara que la veritat és que la majoria dels cops, quan deixo a algú llegir una composició meva, encara que potser la trobi bona i li agradi, no acaba d

Ja comença l'estiu. Sí, deu sonar evident, però és que a mi em costa readaptar-me al canvi de rutina que segueix al final del curs. Quan comencen les vacances, no puc evitar fer-me múltiples qüestions, entre les quals destaquen "serà aquest estiu millor que l'anterior?", "em deixaran els pares fer el que vulgui per fi?", "amb què ompliré el temps aquests tres mesos?" i, la més important de totes "Leia, t'adones que ja ha passat un altre any?". Sí, és que per a mi l'inici de les vacances és un tema força complicat. Saber que tinc tant de temps lliure m'angoixa, en certa manera; sóc d'aquelles persones que sempre han de fer alguna cosa. Suposo que amb el transcurs dels dies i les setmanes, la cosa anirà millorant, però ara per ara em trobo tot el dia que necessito fer coses, ja sigui llegir, passejar, anar a córrer, tocar la guitarra o escriure en aquest bloc.  Sóc l'única persona del món que s'angoixa quan li d

No sé si és la calor d'aquests dies o que sóc així d'estranya, que avui he estat donant-li voltes al tema d'ésser recordat després de la mort. És evident que les persones que ens envolten ens recordaran durant anys, però ben segur que al cap de dues generacions després de la nostra ja ningú no ens tindrà presents en el record. D'altra banda, hom pot ser recordat al llarg de centenars d'anys si és capaç de fer quelcom que mereixi ser escrit en el gran llibre, com per exemple una obra literària magistral. És per això que avui vull compartir amb vosaltres un poema magnífic que tracta sobre aquest tema, es tracta de l'obra Vora la mar , de Jacint Verdaguer. Aquest poema em dóna una gran sensació de tranquil·litat i quietud quan el llegeixo, cosa que és d'agrair; no sé si a tothom li passa el mateix. Vora la mar Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa ll

Ja trigava molt a mencionar Ausiàs March. Si és ben cert que l'autor universal que més admiro és Góngora, l'escriptor en llengua catalana a qui rendeixo més respecte és Ausiàs March, que va renovar el llenguatge literari i va crear un estil propi i únic a tot Europa. La seva temàtica no és fàcil d'explicar, però sí que podem dir del cert que fa una reflexió de caire filosòfic sobre l'amor i les seves dues vessants (la vessant carnal i l'espiritual, l'embriaguesa d'amor), ja que en aquella època (segle XV) l'església acabava de castigar severament la fin'amors de l'amor cortès, entès ara com una malaltia mental (l'anomenat amor hereos ). March volia trobar una manera de gaudir de l'experiència amorosa sense la seva part carnal, el que ell va denominar el ben amar , però aviat va adonar-se que la seva teoria no era més que una fal·làcia ja que, segons ell, la dona sempre el féu caure en la temptació. Després de tota aquesta explicació

Avui he seguit reflexionant sobre el tema que vaig tractar ahir en l'últim post.  Crec que els escriptors actuals, a part d'impressionar-me menys per la seva proximitat temporal, tenen sens dubte una inferior qualitat lírica que els qui visqueren tres-cents anys enrere (per dir una xifra). Suposo que això ha estat condicionat pel fet que, abans, els escriptors eren majoritàriament persones amb un alta posició social i un poder adquisitiu elevat, cosa que feia que l'escriptura fos per a ells una activitat lúdica i no pas el seu modus vivendi, causant que es centressin en aconseguir una alta qualitat formal i textual; mentre que, actualment, els escriptors necessiten fer textos que captin el màxim públic possible, sense ser primordial la qualitat d'allò que escriguin. En fi, això no és més que la meva humil i subjectiva opinió, estic oberta a qualsevol altre punt de vista que se'm vulgui exposar.

Avui estava reflexionant sobre per què els autors contemporanis em produeixen menys respecte (en el sentit d'admiració) que aquells que estan separats de mi per la barrera temporal.  He arribat a la conclusió que inconscientment tendeixo a comparar la lírica dels escriptors actuals amb la meva pròpia i les trobo massa semblants; mentre que els qui van viure fa segles i encara ara són considerats clàssics (Ausiàs March, Francesc Vicent Garcia, Luís de Góngora, Francisco de Quevedo...) els trobo tan diferents a mi que em resulten increïblement sorprenents; a part de l'innegable talent que posseïen els autors que acabo d'esmentar. Suposo que és aquest el motiu, tot i que seguiré pensant en aquesta qüestió i, si se m'acut alguna altra possible raó, no dubtaré en exposar-la aquí.

Com no podia ser d'altra manera, la primera entrada d'aquest bloc està dedicada a Luis de Góngora, autor del Barroc espanyol per qui sento una grandiosa admiració. En el sonet que hi ha a continuació, Góngora va aconseguir no tan sols igualar sinó superar de llarg la lírica de Garcilaso del seu Sonet XXIII, ja que tots dos poemes tracten els mateixos tòpics literaris, la descriptio puellae i el collige virgo rosas , però Góngora clarament demostra la seva vàlua en detriment de qui havia estat considerat el més gran poeta espanyol fins llavors. Desitjo que vosaltres gaudiu tant llegint-lo com ho faig jo. Mientras por competir con tu cabello, oro bruñido al sol relumbra en vano; mientras con menosprecio en medio del llano mira tu blanca frente el lilio bello; mientras a cada labio, por cogello, siguen más ojos que al clavel temprano; y mientras triunfa con desdén lozano del luciente cristal tu gentil cuello: goza cuello, cabello, labio y frente antes de lo que fue