Ja trigava molt a mencionar Ausiàs March. Si és ben cert que l'autor universal que més admiro és Góngora, l'escriptor en llengua catalana a qui rendeixo més respecte és Ausiàs March, que va renovar el llenguatge literari i va crear un estil propi i únic a tot Europa. La seva temàtica no és fàcil d'explicar, però sí que podem dir del cert que fa una reflexió de caire filosòfic sobre l'amor i les seves dues vessants (la vessant carnal i l'espiritual, l'embriaguesa d'amor), ja que en aquella època (segle XV) l'església acabava de castigar severament la fin'amors de l'amor cortès, entès ara com una malaltia mental (l'anomenat amor hereos).
March volia trobar una manera de gaudir de l'experiència amorosa sense la seva part carnal, el que ell va denominar el ben amar, però aviat va adonar-se que la seva teoria no era més que una fal·làcia ja que, segons ell, la dona sempre el féu caure en la temptació.
Després de tota aquesta explicació (interessant?) m'agradaria ensenyar-vos un dels poemes més celebrats d'Ausiàs March, titulat Colguen les gents ab alegria festes.
Colguen les gents ab alegria festes
Colguen les gents ab alegria festes,lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son continu plant.
Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,
sí com d'hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no em podrà guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor que aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball mai no es podrà enterrompre
sinó ab ço que d'haver-se defensa.
E, si la mort no em dugués tal ofensa,
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e, si em cové mon derrer jorn finier,
seran donats térmens a ben amar.
E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot ber fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada