No sé si és la calor d'aquests dies o que sóc així d'estranya, que avui he estat donant-li voltes al tema d'ésser recordat després de la mort.
És evident que les persones que ens envolten ens recordaran durant anys, però ben segur que al cap de dues generacions després de la nostra ja ningú no ens tindrà presents en el record.
D'altra banda, hom pot ser recordat al llarg de centenars d'anys si és capaç de fer quelcom que mereixi ser escrit en el gran llibre, com per exemple una obra literària magistral.
És per això que avui vull compartir amb vosaltres un poema magnífic que tracta sobre aquest tema, es tracta de l'obra Vora la mar, de Jacint Verdaguer.
Aquest poema em dóna una gran sensació de tranquil·litat i quietud quan el llegeixo, cosa que és d'agrair; no sé si a tothom li passa el mateix.
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
És evident que les persones que ens envolten ens recordaran durant anys, però ben segur que al cap de dues generacions després de la nostra ja ningú no ens tindrà presents en el record.
D'altra banda, hom pot ser recordat al llarg de centenars d'anys si és capaç de fer quelcom que mereixi ser escrit en el gran llibre, com per exemple una obra literària magistral.
És per això que avui vull compartir amb vosaltres un poema magnífic que tracta sobre aquest tema, es tracta de l'obra Vora la mar, de Jacint Verdaguer.
Aquest poema em dóna una gran sensació de tranquil·litat i quietud quan el llegeixo, cosa que és d'agrair; no sé si a tothom li passa el mateix.
Vora la mar
Al cim d’un promontori que dominales ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’esmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’esmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada