Avui m'agradaria compartir amb els internautes errants que per alguna casualitat de la vida entreu a aquest bloc un poema que he llegit moltíssimes vegades (moltes més que alguns sonets de Góngora, fins i tot) i que cada cop que el llegeixo hi copso algun matís nou que fa que m'agradi encara més.
Es tracta del poema titulat El Pendís, de Clementina Arderiu, i, tot i que originàriament estava destinat a expressar les dificultats en què es trobava l'autora a l'hora de trobar un espai físic i mental per poder compondre, crec que el poema pot ser perfectament extrapolat a qualsevol persona, ja que les vides de tothom no són més que un pendís rodoladís.
Espero que gaudiu amb la lectura d'aquest poema tant com ho faig jo, que no és poc.
El pendís
Jo deia ahir:
ésser i sentir,
fortuna rara.
Per què la gent -rosec mesquí-
no se n'amara,
d'ésser i sentir?
I era per mi
goig pur. Mes ara,
per un pendís
rodoladís
jo faig ma via.
Un pas amunt i en llisco sis.
Si defallia,
per mon pendís
tan dret i llis
rodolaria.
Si em vull salvar,
bé cal pujar,
no mirar enrere.
Enlaire sols puc esguardar,
que en la vorera
l'herba es secà
i es revoltà
sa cabellera.
I els arbres són
d'un sol pregon
la immòbil presa;
tot el brancatge acota el front,
i gran feresa
dins mi es difon.
Sóc no sé on,
re no es palesa.
Res ni ningú
no se m'enduu.
La mà amorosa,
l'esguard serè i el pas segur,
la remorosa
parla d'algú
que al cor tan nu
fos venturosa,
tot, lentament,
sens frisament,
fuig de ma ruta.
Pel món tingués com el morent
l'ànima eixuta,
i aquell frement
deseiximent
que res no immuta!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada