Passa al contingut principal

El futur incert

Porto una temporadeta força angoixant. Els qui em coneixeu, sabreu que durant aquest últim mes i mig m'he estat (i encara estic) replantejant què faré en el futur. La veritat és que sempre havia tingut clar que estudiaria dret i m'especialitzaria en dret internacional, però darrerament he començat a veure que segurament estudiar lleis no m'omplirà en absolut, donat que necessito alguna cosa més creativa, no ho sé, més lligada al pensament i a l'escriptura.
M'he plantejat diverses possibilitats, encara que la que té més força és la d'estudiar filologia catalana ja que gaudeixo veritablement tant amb la gramàtica com amb la literatura (motiu pel qual escric aquest bloc, òbviament). 
El principal dilema és si un cop hagi acabat d'estudiar allò que m'agradi seré capaç de trobar una feina i si aquesta complirà les meves expectatives (estabilitat, salari raonable, certa llibertat creativa...), ja que les carreres d'humanitats tenen principalment menys "sortides" que aquelles vinculades a les ciències socials.
Així doncs, em trobo en un punt d'inflexió que probablement determinarà tot el meu futur i del qual també dependrà la meva felicitat.
Estava ara rumiant sobre algun poema conegut que parlés una mica de la incertesa del futur, i n'he trobat un que crec que hi escau perfectament a part d'ésser una obra que m'encanta. Es tracta del poema Cançoneta incerta, de Josep Carner, qui fou un dels màxims exponents de la literatura catalana durant el segle XX. Crec que el poema és prou clar com per no comentar-lo més.


Cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo