Ja comença l'estiu. Sí, deu sonar evident, però és que a mi em costa readaptar-me al canvi de rutina que segueix al final del curs. Quan comencen les vacances, no puc evitar fer-me múltiples qüestions, entre les quals destaquen "serà aquest estiu millor que l'anterior?", "em deixaran els pares fer el que vulgui per fi?", "amb què ompliré el temps aquests tres mesos?" i, la més important de totes "Leia, t'adones que ja ha passat un altre any?".
Sí, és que per a mi l'inici de les vacances és un tema força complicat. Saber que tinc tant de temps lliure m'angoixa, en certa manera; sóc d'aquelles persones que sempre han de fer alguna cosa. Suposo que amb el transcurs dels dies i les setmanes, la cosa anirà millorant, però ara per ara em trobo tot el dia que necessito fer coses, ja sigui llegir, passejar, anar a córrer, tocar la guitarra o escriure en aquest bloc.
Sóc l'única persona del món que s'angoixa quan li donen vacances? Probablement.
En fi, us deixo una poesia que també parla de les vacances, encara que enteses des d'una òptica i un context molt diferents. Es tracta del poema Vacances pagades, de Joan Oliver, Pere Quart.
Vacances pagades
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada