Passa al contingut principal

Comencem amb Góngora

Com no podia ser d'altra manera, la primera entrada d'aquest bloc està dedicada a Luis de Góngora, autor del Barroc espanyol per qui sento una grandiosa admiració.
En el sonet que hi ha a continuació, Góngora va aconseguir no tan sols igualar sinó superar de llarg la lírica de Garcilaso del seu Sonet XXIII, ja que tots dos poemes tracten els mateixos tòpics literaris, la descriptio puellae i el collige virgo rosas, però Góngora clarament demostra la seva vàlua en detriment de qui havia estat considerat el més gran poeta espanyol fins llavors.
Desitjo que vosaltres gaudiu tant llegint-lo com ho faig jo.

Mientras por competir con tu cabello,
oro bruñido al sol relumbra en vano;
mientras con menosprecio en medio del llano
mira tu blanca frente el lilio bello;

mientras a cada labio, por cogello,
siguen más ojos que al clavel temprano;
y mientras triunfa con desdén lozano
del luciente cristal tu gentil cuello:

goza cuello, cabello, labio y frente
antes de lo que fue en tu edad dorada
oro, lilio, clavel, cristal luciente,

no sólo en plata o viola troncada
se vuelva, mas tú y ello juntamente
en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo