La setmana passada va ser el meu aniversari i, com cada any, se'm féu realment estrany veure com ja havia passat un any més, com un volum de 365 pàgines ja havia acabat. És per aquestes dates que sempre em poso més trascendental sobre aquests temes, encara més quan estic a punt de finalitzar l'etapa vital en què em trobo, l'adolescència.
Així doncs, no he pogut deixar de sorprendre'm (i de compadir-me) pel fet que el temps (i la vida, en conseqüència) passa molt de pressa.
Deixo aquí un poema que reflecteix força bé el tema que estic tractant en aquesta entrada, tot i que enfoca la visió del temps des d'una perspectiva més amorosa: és l'Encís que fuig, de Maria-Antònia Salvà.
L'encís que fuig, de Maria-Antònia Salvà
Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire que passes amb l'ala del vent,
aigua de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent.
Rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa que passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'ha sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quan fuig, o que passa, o que vola,
boira del cim o fontana d'argent!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada