Passa al contingut principal

Música i poesia

Música i poesia són dues cares de la mateixa moneda. Des dels orígens de la lírica, la música sempre ha anat de la mà de les composicions: primer, les obres eren de caire popular i eren cançons de sembra o de sega; posteriorment, amb l'inici de la lírica trobadoresca, la música era un element clau en la interpretació de la poesia ja que els poemes eren cantats i acompanyats d'un instrument cordòfon pel joglar, que era hàbil tant en la recitació com en la interpretació musical.
Paco Ibáñez, un conegut musicador de poetes.
Durant el Renaixement, la música va passar a ésser considerada l'art suprem, ja que, a causa de la seva intangibilitat i la seva evanescència, es creia que era el mitjà a través del qual hom podia contemplar Déu.
El mateix Dant va descriure la planificació del món i l'inframón en la Commedia  a partir d'una òptica feta per plans circulars que podien ser perfectament extrapolats a un pentagrama.
Avui dia, malgrat que no gaires, encara hi ha poetes que componen acompanyament musical per a les seves obres, cosa que trobo excepcional, ja que la música és capaç de donar-li la tonalitat a les paraules escaient per tal que el missatge arribi amb més facilitat al receptor (en aquest cas, a l'oient), ja que molts cops l'entonació del poema pot fer variar la percepció que el lector en té.
D'altra banda, les cançons que escoltem a la ràdio o a la televisió estan compostes majoritàriament per una base musical sobre la qual s'hi recita un text, que no és altra cosa que una composició lírica, és a dir, un poema cantat.
Personalment, trobo fascinant la inseparable i alhora molt ignorada unió entre música i poesia, ja que sóc una entusiasta de la lírica i una petita melòmana i aprenent de guitarrista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo