Passa al contingut principal

Independència

Reprenc el bloc després de tants dies per parlar sobre un sentiment que ha estat present en el nostre poble durant molts anys però que aquests últims dies ha agafat un impuls realment remarcable: l'independentisme.
El passat 11 de setembre, els carrers de Barcelona van ser inundats per una marea ciutadana pacífica que demanava a crits i càntics el dret de decidir el futur de Catalunya com a estat propi i dins del marc europeu.
Els mitjans de comunicació, com de costum, s'han dedicat a deformar i manipular la notícia segons els ha convingut per tenir contents els seus lectors/oients/televidents d'orientació política predeterminada (aquí no se'n lliura ningú, ni els diaris d'una banda ni els de l'altra).
Deixant aquest tema de banda, però, ja que aquest bloc està orientat al gaudi literari i no pas al debat polític, vull compartir avui un dels poemes més coneguts del mestre Maragall, l'Oda a Espanya. 
El propòsit original del poema no era la independència (de fet, la meva professora de literatura, que en sap un niu, afirma que Joan Maragall no era independentista) però igualment, ara aquest poema ha esdevingut l'himne i el clam de l'autodeterminació.


Oda a Espanya, de Joan Maragall

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill 
que et parla en llengua - no castellana; 
parlo en la llengua - que m'ha donat 
la terra aspra: 
en aquesta llengua - pocs t'han parlat; 
en l'altra, massa. 

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren: 
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista. 

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil? 
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran: 
vessada és morta. 

Massa pensaves - en ton honor 
i massa poc en el teu viure: 
tràgica duies - a mort els fills, 
te satisfeies - d'honres mortals, 
i eren tes festes - els funerals, 
oh trista Espanya! 

Jo he vist els barcos - marxar replens 
dels fills que duies - a que morissin: 
somrients marxaven - cap a l'atzar; 
i tu cantaves - vora del mar 
com una folla. 

On són els barcos? - On són els fills? 
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: 
tot ho perderes, - no tens ningú. 
Espanya, Espanya, - retorna en tu, 
arrenca el plor de mare! 

Salva't, oh salva't - de tant de mal; 
que el plor et torni feconda, alegre i viva; 
pensa en la vida que tens entorn: 
aixeca el front, 
somriu als set colors que hi ha en els núvols. 

On ets, Espanya? - no et veig enlloc. 
No sents la meva veu atronadora? 
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? 
Has desaprès d'entendre an els teus fills? 
Adéu, Espanya!
Visions i Cants, 1900
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo
Publica un comentari a l'entrada
Més informació