La creativitat

Què és la creativitat? No sé si algú deu tenir-ne una definició exacta... Bé, ara que ho penso, sempre puc mirar el DIEC: "Capacitat de crear"; la veritat és que no m'acaba d'aclarir gaire cosa...

Bé, tant li fa, el que sí que sé és que la creativitat és la facilitat, capacitat o propensió que té algú a fer coses noves, a sorprendre els altres. Tanmateix, hi ha qui diu que no tothom en té, o almenys no en la mateixa mesura. Jo, personalment, crec que tots tenim la mateixa capacitat de crear, ja que tots hem estat dotats amb un cervell capaç d'imaginar.

Sens dubte, la diferència entre aquells que "creen" i aquells que no ho fan ha de raure en la quantitat d'hores dedicades a aquesta tasca. Estic segura que si agafem un noi d'uns quinze anys i li regalem una guitarra, aprendrà a tocar-la de la mateixa manera que un noi que començà als sis anys quan hagi passat la mateixa quantitat d'hores practicant.

Així doncs, opino que la creativitat en si no és més que un estudi, un constant treball mecànic: seguint l'exemple del noi de la guitarra, veuríem que el xicot hauria d'aprendre una sèrie d'acords i patrons rítmics amb què tocar les cançons; per tant, la creativitat quedaria reduïda a la simple pràctica d'uns moviments de mans preestablerts que es van fent cada cop més àgilment a mesura que es practica durant més hores.

En la poesia, no hi ha cap diferència: com més llegeix algú, millor s'expressa per escrit (és obvi: aquesta persona farà menys faltes d'ortografia, tindrà un major lèxic i serà més conscient de la cohesió i l'adequació dels seus textos); per tant, si sumem el fet de l'àvida lectura (i la conseqüent bona expressió escrita) a la pràctica metòdica de l'estilització de l'escriptura, al llarg dels mesos i dels anys veurem com aquesta persona s'anirà fent, a poc a poc, un poeta, i no haurà estat fruit de la seva "creativitat", no pas, haurà estat fruit d'un treball constant i metòdic al llarg dels anys.

Per fer la cloenda d'aquest entrada, comparteixo avui un poema del mestre Verdaguer, mossèn Cinto per als amics, que defineix (d'una manera prou encertada, des del meu parer) què és la poesia. Certament, podria haver il·lustrat aquesta entrada amb la coneguda rima de Bécquer sobre aquest mateix tema ("¿Qué es poesía? Dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul..."), però hauria estat poc original.

Què és la poesia?, de Jacint Verdaguer

La poesia és un aucell del cel

que fa sovint volades a la terra,

per vessar una gota de consol

en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut

on jugava l'amor amb la innocència,

i els ne fa somiar un de millor

en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,

son llur murmuri bla ses canticeles

que hi transporten al pobre desterrat

dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,

no es deixa esbalair per la riquesa,

en la masia amb los senzills del cor

ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler

la pobra humanitat està distreta;

qui està distret amb lo borboll mundà,

com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,

de qui escolta la veu de la sirena:

lo cel que es mira en la fontana humil

no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,

cap d'ells la dolça melodia ha apresa;

qui n'arribés a aprendre un refilet,

aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,

calàndria de l'empírea primavera,

allí dalt entre els núvols de l'orient

llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,

lo bell matí del maig de ma infantesa;

jo l'he sentida la gentil cançó:

per ço m'és ombrívola la terra.