Passa al contingut principal

La creativitat

Què és la creativitat? No sé si algú deu tenir-ne una definició exacta... Bé, ara que ho penso, sempre puc mirar el DIEC: "Capacitat de crear"; la veritat és que no m'acaba d'aclarir gaire cosa...
Bé, tant li fa, el que sí que sé és que la creativitat és la facilitat, capacitat o propensió que té algú a fer coses noves, a sorprendre els altres. Tanmateix, hi ha qui diu que no tothom en té, o almenys no en la mateixa mesura. Jo, personalment, crec que tots tenim la mateixa capacitat de crear, ja que tots hem estat dotats amb un cervell capaç d'imaginar.
Sens dubte, la diferència entre aquells que "creen" i aquells que no ho fan ha de raure en la quantitat d'hores dedicades a aquesta tasca. Estic segura que si agafem un noi d'uns quinze anys i li regalem una guitarra, aprendrà a tocar-la de la mateixa manera que un noi que començà als sis anys quan hagi passat la mateixa quantitat d'hores practicant.
Així doncs, opino que la creativitat en si no és més que un estudi, un constant treball mecànic: seguint l'exemple del noi de la guitarra, veuríem que el xicot hauria d'aprendre una sèrie d'acords i patrons rítmics amb què tocar les cançons; per tant, la creativitat quedaria reduïda a la simple pràctica d'uns moviments de mans preestablerts que es van fent cada cop més àgilment a mesura que es practica durant més hores.
En la poesia, no hi ha cap diferència: com més llegeix algú, millor s'expressa per escrit (és obvi: aquesta persona farà menys faltes d'ortografia, tindrà un major lèxic i serà més conscient de la cohesió i l'adequació dels seus textos); per tant, si sumem el fet de l'àvida lectura (i la conseqüent bona expressió escrita) a la pràctica metòdica de l'estilització de l'escriptura, al llarg dels mesos i dels anys veurem com aquesta persona s'anirà fent, a poc a poc, un poeta, i no haurà estat fruit de la seva "creativitat", no pas, haurà estat fruit d'un treball constant i metòdic al llarg dels anys.
Per fer la cloenda d'aquest entrada, comparteixo avui un poema del mestre Verdaguer, mossèn Cinto per als amics, que defineix (d'una manera prou encertada, des del meu parer) què és la poesia. Certament, podria haver il·lustrat aquesta entrada amb la coneguda rima de Bécquer sobre aquest mateix tema ("¿Qué es poesía? Dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul..."), però hauria estat poc original.

Què és la poesia?, de Jacint Verdaguer

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és ombrívola la terra.

Comentaris

  1. Hi ha tot un espai entre la creativitat i la tècnica. Hi ha tot un espai inter la creativitat i la tècnica. El treball mecànic, és tècnica? Fer del no res. Fer a partir de. Innovar. Recrear. En tot cas, hi ha la necessitat de comunicar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Josep Ma! Gràcies per comentar.
      Tens raó en dir que la tècnica i la creativitat no són la mateixa cosa, ja que una és la pràctica metòdica i l'altra és la voluntat de comunicar, tal com tu has dit. Tanmateix, jo volia dir que la creativitat és inherent a totes les persones ja que tothom ha estat dotat amb un cervell intel·ligent capaç d'imaginar, i que allò que marca la diferència entre els uns i els altres no és "la capacitat creativa", sinó la quantitat d'hores dedicades a "treure-li partit" a aquesta capacitat.
      Certament, hauré de pensar sobre això que has dit de si el treball mecànic és tècnica, ja que sí que hi ha uns certs matisos que fa que no s'acabin de correspondre ambdós conceptes.

      Elimina
    2. jo crec el mateix que el meu company

      Elimina
  2. hellllllllllllllllllo i dont understen nothing

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo