L'esquinç de la pell freda: King Lear

Com a estudiant de literatura, en certa manera és inevitable adquirir amb el temps una certa indiferència o distància a l'hora de llegir textos (una mena de pell freda, d'ull crític, que et permet fer la teva feina sense haver de caure en el sentimentalisme i el mocador de paper). Aquest distanciament, que sens dubte és necessari, no és, tanmateix, infranquejable: d'entre la marea de pàgines de negre sobre blanc, de tant en tant s'escolen algunes línies, un paràgraf, un vers... que aconsegueix saltar el mur de vidre, esquinça la pell freda i punxa just allà endins, on hi ha allò que els cursis anomenen la fibra sensible. 

Això mateix m'ha passat fa poc llegint The Tragedy of King Lear, de William Shakespeare, una obra que m'entusiasma i em fereix a parts iguals. Lear és probablement l'obra més cruel que he llegit mai: et trenca per dins i no et dóna cap bri d'esperança, cap consol que pugui mínimament recompondre els trossets. Però alhora (i això és encara més vil), és una de les obres més belles mai escrites, sens dubte. Això és vil perquè no et pots emprenyar amb algú que aconsegueix commoure't, fer-te riure i estremir-te en una mateixa obra, només pots reverenciar-lo i preguntar al cel com és que hi hagi algú capaç d'escriure així.

L'obra en conjunt és una daga al pit, però personalment trobo que la darrera conversa entre Lear i Cordèlia, quan tot està perdut, és la part més àlgida i alhora més cruel de l'obra, perquè dóna una il·lusió reconfortant que tot seguit ens és arrabassada sense cap mena de compassió. Quan pare i filla ja no són res ni poden comptar amb ningú, quan estan a punt d'empresonar-los a instàncies de la seva pròpia família, els resta encara una única sortida, una arcàdia feliç, un darrer oasi lluny de la desídia i la cobdícia del món: la paraula sincera, despreocupada, la que ens retorna a la càlida i ideal infància. És aquest parlament de Lear dirigit a Cordèlia, abans del tràgic final, les línies que han fet l'esquinç a la pell freda per fer memòria que els crítics literaris, malgrat tot, if you prick us, do we not bleed?

Lear:                                                                       Lear:

No, no, no, no! Come, let’s away to prison.             No, no, no, no! Vine, anem a la presó.

We two alone will sing like birds i' th' cage.             Tots dos sols cantarem com ocells dins la gàbia.

When thou dost ask me blessing, I’ll kneel down    Quan em demanis que et beneeixi, m'agenollaré

And ask of thee forgiveness. So we’ll live,               i demanaré el teu perdó. Així viurem:

And pray, and sing, and tell old tales, and laugh     resarem, cantarem, direm antigues contalles, ens riurem
At gilded butterflies, and hear poor rogues             dels pretensiosos cortesans i escoltarem els pobres miserables

Talk of court news, and we’ll talk with them too—    parlant de les novetats de palau, i parlarem amb ells també

Who loses and who wins, who’s in, who’s out—      --qui perd i qui guanya, qui entra i qui surt--.

And take upon ’s the mystery of things                    Pensarem sobre els misteris de l'univers

As if we were God’s spies. And we’ll wear out         com si fóssim espies de Déu. I en una presó emmurallada

In a walled prison packs and sects of great ones    sobreviurem a les colles i les bandades de majestàtics

That ebb and flow by the moon.                              que pugen i baixen segons la lluna.

                                                                                (Traducció pròpia)