Passa al contingut principal

L'esquinç de la pell freda: King Lear

Com a estudiant de literatura, en certa manera és inevitable adquirir amb el temps una certa indiferència o distància a l'hora de llegir textos (una mena de pell freda, d'ull crític, que et permet fer la teva feina sense haver de caure en el sentimentalisme i el mocador de paper). Aquest distanciament, que sens dubte és necessari, no és, tanmateix, infranquejable: d'entre la marea de pàgines de negre sobre blanc, de tant en tant s'escolen algunes línies, un paràgraf, un vers... que aconsegueix saltar el mur de vidre, esquinça la pell freda i punxa just allà endins, on hi ha allò que els cursis anomenen la fibra sensible

Això mateix m'ha passat fa poc llegint The Tragedy of King Lear, de William Shakespeare, una obra que m'entusiasma i em fereix a parts iguals. Lear és probablement l'obra més cruel que he llegit mai: et trenca per dins i no et dóna cap bri d'esperança, cap consol que pugui mínimament recompondre els trossets. Però alhora (i això és encara més vil), és una de les obres més belles mai escrites, sens dubte. Això és vil perquè no et pots emprenyar amb algú que aconsegueix commoure't, fer-te riure i estremir-te en una mateixa obra, només pots reverenciar-lo i preguntar al cel com és que hi hagi algú capaç d'escriure així.

L'obra en conjunt és una daga al pit, però personalment trobo que la darrera conversa entre Lear i Cordèlia, quan tot està perdut, és la part més àlgida i alhora més cruel de l'obra, perquè dóna una il·lusió reconfortant que tot seguit ens és arrabassada sense cap mena de compassió. Quan pare i filla ja no són res ni poden comptar amb ningú, quan estan a punt d'empresonar-los a instàncies de la seva pròpia família, els resta encara una única sortida, una arcàdia feliç, un darrer oasi lluny de la desídia i la cobdícia del món: la paraula sincera, despreocupada, la que ens retorna a la càlida i ideal infància. És aquest parlament de Lear dirigit a Cordèlia, abans del tràgic final, les línies que han fet l'esquinç a la pell freda per fer memòria que els crítics literaris, malgrat tot, if you prick us, do we not bleed?


Lear:                                                                       Lear:
No, no, no, no! Come, let’s away to prison.             No, no, no, no! Vine, anem a la presó.
We two alone will sing like birds i' th' cage.             Tots dos sols cantarem com ocells dins la gàbia.
When thou dost ask me blessing, I’ll kneel down    Quan em demanis que et beneeixi, m'agenollaré
And ask of thee forgiveness. So we’ll live,               i demanaré el teu perdó. Així viurem:
And pray, and sing, and tell old tales, and laugh     resarem, cantarem, direm antigues contalles, ens riurem
At gilded butterflies, and hear poor rogues             dels pretensiosos cortesans i escoltarem els pobres miserables
Talk of court news, and we’ll talk with them too—    parlant de les novetats de palau, i parlarem amb ells també
Who loses and who wins, who’s in, who’s out—      --qui perd i qui guanya, qui entra i qui surt--.
And take upon ’s the mystery of things                    Pensarem sobre els misteris de l'univers
As if we were God’s spies. And we’ll wear out         com si fóssim espies de Déu. I en una presó emmurallada
In a walled prison packs and sects of great ones    sobreviurem a les colles i les bandades de majestàtics
That ebb and flow by the moon.                              que pugen i baixen segons la lluna.

                                                                                (Traducció pròpia)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo