Ja torna a ser estiu. Em penso que només prenc consciència de la rapidesa amb què passa el temps dues vegades a l'any: al Nadal i a l'estiu, moment en què és el meu aniversari (aquest any, per cert, el divuitè).
Certament, aquests darrers mesos han estat força convulsos (final de curs, selectivitat, Premi Extraordinari, Leading Program (curs de lideratge), distinció de les PAU...), però, per fi ja puc descansar i posar-me a treballar en el meu projecte poètic, que haurà d'estar acabat abans que comenci el curs.
Ara finalment porto uns dies de "relax" (sol i platja, a veure si se'm treu el color vampíric), cosa que m'ha fet recordar un poema de Josep Carner que precisament hem estudiat enguany a classe de Literatura Catalana. Es tracta del sonet Vora la mar és nada, en el qual, curiosament, em sento parcialment identificada amb tots dos personatges (l'estimada i el poeta): la primera per l'afició i proximitat al mar (sóc una enamorada de l'aigua, fins al punt de ser submarinista, i visc a Barcelona, vora la mar), i el segon per la voluntat de trobar una "veu novella" amb què expressar-se millor, desig que tenim tots aquells qui escrivim.
Bé, sense més dilació, comparteixo aquí el poema de Carner, que trobo que és una joieta d'aquelles que són breus i calen ser llegides.
Vora la mar és nada
Vora la mar és nada l'estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.
Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.
Amor, ensenya'm una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls.
Que al bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.
Josep Carner
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada