Recordant Màrius Torres

Ahir celebràvem (o planyíem) el 72è aniversari de la mort de Màrius Torres, un poeta lleidatà que morí a la injustament jove edat de 32 anys. Avui, com a petit homenatge, em disposo a escriure quatre ratlles sobre la seva figura i compartir algun dels seus poemes.

Torres, metge i pianista  de formació, és un poeta emmarcat en l'òrbita del postsimbolisme, en el qual trobem altres grans noms de la literatura catalana, com Carles Riba i Josep Carner (en la seva última etapa). El lleidatà, profundament marcat per la funesta malaltia que patia (tuberculosi) va passar els darrers anys de la seva vida reclòs en un sanatori a Sant Quirze de Safaja, cosa que provocà també un aïllament personal (i espiritual) i n'estimulà la vocació literària, amb poemes d'un caire profundament humà i íntim.

La seva obra, malauradament no gaire extensa, conforma un petit món particular, subtil, delicat, però també ple de música, de melangia i de mort. Personalment, Torres em fascinà per l'enorme presència de la música en els seus poemes, ja sia de forma explícita, com en el poema Mozart, o implícita, com en la seva celebèrrima Cançó a Mahalta, que ha estat musicada en moltes ocasions. D'altra banda, la presència de la Mort (així, en majúscules, com l'escrivia ell), que és amarga i dolça alhora («Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara»), com quelcom terrible i injust, però també alliberador, l'etern dualisme humà, irreconciliable i alhora captivador, em va colpir profundament i, sens dubte, ha fet que la seva obra sigui una de les meves principals inspiracions.

Em plau de compartir un dels poemes de Màrius Torres que més m'agraden i que més em van cridar l'atenció en llegir-los per primer cop, segurament per l'al·legoria de la corda, que, com a guitarrista, em fascinà: Que sigui la meva ànima...

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, oh corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937