Passa al contingut principal

Recordant Màrius Torres

Ahir celebràvem (o planyíem) el 72è aniversari de la mort de Màrius Torres, un poeta lleidatà que morí a la injustament jove edat de 32 anys. Avui, com a petit homenatge, em disposo a escriure quatre ratlles sobre la seva figura i compartir algun dels seus poemes.
Torres, metge i pianista  de formació, és un poeta emmarcat en l'òrbita del postsimbolisme, en el qual trobem altres grans noms de la literatura catalana, com Carles Riba i Josep Carner (en la seva última etapa). El lleidatà, profundament marcat per la funesta malaltia que patia (tuberculosi) va passar els darrers anys de la seva vida reclòs en un sanatori a Sant Quirze de Safaja, cosa que provocà també un aïllament personal (i espiritual) i n'estimulà la vocació literària, amb poemes d'un caire profundament humà i íntim.
La seva obra, malauradament no gaire extensa, conforma un petit món particular, subtil, delicat, però també ple de música, de melangia i de mort. Personalment, Torres em fascinà per l'enorme presència de la música en els seus poemes, ja sia de forma explícita, com en el poema Mozart, o implícita, com en la seva celebèrrima Cançó a Mahalta, que ha estat musicada en moltes ocasions. D'altra banda, la presència de la Mort (així, en majúscules, com l'escrivia ell), que és amarga i dolça alhora («Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara»), com quelcom terrible i injust, però també alliberador, l'etern dualisme humà, irreconciliable i alhora captivador, em va colpir profundament i, sens dubte, ha fet que la seva obra sigui una de les meves principals inspiracions.
Em plau de compartir un dels poemes de Màrius Torres que més m'agraden i que més em van cridar l'atenció en llegir-los per primer cop, segurament per l'al·legoria de la corda, que, com a guitarrista, em fascinà: Que sigui la meva ànima...

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, oh corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo