Sempre és amarg homenatjar aquells qui ens han deixat, però encara ho és més si vas tenir l'oportunitat de conèixer-los en persona i d'admirar-los a preu dret, sense la distància dels llibres. Avui ens ha deixat el doctor Carles Miralles, catedràtic de filologia grega de la UB i membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, a més d'excel·lent poeta.
La seva obra lírica, compilada en el volum D'aspra dolcesa, és una de les màximes fites de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i d'inicis del XXI pel seu estil acurat, delicat i personal, sempre acompanyat per la brisa dels clàssics. Com a estudiós de la literatura, destaquen sens dubte els seus treballs sobre Homer, la tragèdia i la lírica gregues, a més dels seus assajos sobre literatura catalana contemporània, que han esdevingut canònics, com la Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba, Sobre Foix i Sobre Espriu. Aquest últim, dedicat per l'autor, és el petit tresor de la meva biblioteca.
Personalment, el Dr. Miralles (així l'anomenàvem els estudiants fins i tot entre nosaltres, per la gran admiració que sempre ens ha causat) ha estat una de les persones en qui més m'he volgut reflectir des que vaig entrar a la Universitat, com a filòleg i com a poeta. Encara recordo el primer cop que hi vaig parlar, de la impressió amb prou feines em sortien les paraules...
Avui diem adéu, doncs, a un professor, però també a un company i amic, un home compromès amb les seves idees, la seva llengua i la seva gent. El seu record sempre serà embolcallat d'afecte i d'admiració, Carles... Descansi en pau.
Del cel, la pluja. Quan l’herbei oneja
sota el vent auroral com una mar.
La teva veu sorprèn els ocells, xops,
les branques que es vinclaven, ja vençudes
pel pes de les fulles mullades. Cantes.
Tot és llavor sota la terra i cantes.
Se separaren el cel i la terra;
com el badall d’un déu s’obrí el caos.
Sagetes a la corda de l’arc, salten
els mots. Té arrels a la terra, la veu
que cerca el cel, i l’arquer que dispara
treu del carcaix del crit, vibrants, precises,
veus que amanseixen feres i apaivaguen
els déus subterranis. Ja hi ha una serp
que espera, arquer de mots, la dona que
ames.
(De La mà de l'arquer)
Personalment, el Dr. Miralles (així l'anomenàvem els estudiants fins i tot entre nosaltres, per la gran admiració que sempre ens ha causat) ha estat una de les persones en qui més m'he volgut reflectir des que vaig entrar a la Universitat, com a filòleg i com a poeta. Encara recordo el primer cop que hi vaig parlar, de la impressió amb prou feines em sortien les paraules...
Avui diem adéu, doncs, a un professor, però també a un company i amic, un home compromès amb les seves idees, la seva llengua i la seva gent. El seu record sempre serà embolcallat d'afecte i d'admiració, Carles... Descansi en pau.
Del cel, la pluja. Quan l’herbei onejasota el vent auroral com una mar.
La teva veu sorprèn els ocells, xops,
les branques que es vinclaven, ja vençudes
pel pes de les fulles mullades. Cantes.
Tot és llavor sota la terra i cantes.
Se separaren el cel i la terra;
com el badall d’un déu s’obrí el caos.
Sagetes a la corda de l’arc, salten
els mots. Té arrels a la terra, la veu
que cerca el cel, i l’arquer que dispara
treu del carcaix del crit, vibrants, precises,
veus que amanseixen feres i apaivaguen
els déus subterranis. Ja hi ha una serp
que espera, arquer de mots, la dona que
ames.
(De La mà de l'arquer)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada