Passa al contingut principal

Carles Miralles, in memoriam

Sempre és amarg homenatjar aquells qui ens han deixat, però encara ho és més si vas tenir l'oportunitat de conèixer-los en persona i d'admirar-los a preu dret, sense la distància dels llibres. Avui ens ha deixat el doctor Carles Miralles, catedràtic de filologia grega de la UB i membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, a més d'excel·lent poeta.

La seva obra lírica, compilada en el volum D'aspra dolcesa, és una de les màximes fites de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i d'inicis del XXI pel seu estil acurat, delicat i personal, sempre acompanyat per la brisa dels clàssics. Com a estudiós de la literatura, destaquen sens dubte els seus treballs sobre Homer, la tragèdia i la lírica gregues, a més dels seus assajos sobre literatura catalana contemporània, que han esdevingut canònics, com la Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba, Sobre Foix i Sobre Espriu. Aquest últim, dedicat per l'autor, és el petit tresor de la meva biblioteca.

Personalment, el Dr. Miralles (així l'anomenàvem els estudiants fins i tot entre nosaltres, per la gran admiració que sempre ens ha causat) ha estat una de les persones en qui més m'he volgut reflectir des que vaig entrar a la Universitat, com a filòleg i com a poeta. Encara recordo el primer cop que hi vaig parlar, de la impressió amb prou feines em sortien les paraules...
Avui diem adéu, doncs, a un professor, però també a un company i amic, un home compromès amb les seves idees, la seva llengua i la seva gent. El seu record sempre serà embolcallat d'afecte i d'admiració, Carles... Descansi en pau.


Del cel, la pluja. Quan l’herbei oneja
sota el vent auroral com una mar.
La teva veu sorprèn els ocells, xops,
les branques que es vinclaven, ja vençudes
pel pes de les fulles mullades. Cantes.
Tot és llavor sota la terra i cantes.
Se separaren el cel i la terra;
com el badall d’un déu s’obrí el caos.
Sagetes a la corda de l’arc, salten
els mots. Té arrels a la terra, la veu
que cerca el cel, i l’arquer que dispara
treu del carcaix del crit, vibrants, precises,
veus que amanseixen feres i apaivaguen
els déus subterranis. Ja hi ha una serp
que espera, arquer de mots, la dona que
ames.

(De La mà de l'arquer)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo