Avui, cent anys enrere. En el marc de la Primera Guerra Mundial, el govern otomà dels Joves Turcs detén 800 ciutadans armenis a Constantinoble, entre els quals hi ha escriptors, metges, polítics, científics, periodistes i clergues, dels quals no se'n tornarà a saber mai més res. Amb aquesta acció, els Joves Turcs inicien una política d'expansió territorial (i sociocultural) que cerca de "turquificar" els musulmans que viuen a l'Imperi Otomà i exterminar els armenis que hi resideixen. Així doncs, entre 1915 i 1923 el govern turc massacra els assiris, grecs, àrabs i, molt especialment, els armenis del seu territori i de les regions properes. És ni més ni menys que l'anomenat genocidi armeni.
Durant aquesta massacre, que l'actual govern turc anomena de forma eufemística "fets de 1915", es calcula que moriren aproximadament un milió i mig de persones, a més del fet que el poble armeni perdé (encara fins a dia d'avui) l'Armènia Occidental (les anomenades Terres Altes d'Armènia), que és la regió històrica del poble armeni i les terra més rica i fecunda del seu país, que ara forma part de Turquia.
Tanmateix, un fet tan horriblement esfereïdor com un genocidi, en què no es respecta la vida ni la condició humana de ningú (recordem els centenars de milers de dones, nens i ancians deportats al desert perquè hi morissin de fam i de set; els milers d'homes reclutats a l'exèrcit on, després d'ésser desarmats, foren assassinats pels seus companys, i la gran quantitat de morts en afusellaments diaris), és encara més dolorós si, després d'ésser vessada tota aquesta sang, les autoritats no reconeixen els errors comesos en el passat perquè no torni a succeir mai més res semblant, ni reten memòria a aquells a qui se'ls arrabassà la vida injustament. És aquí on el govern turc ens ha decebut a tots negant qualsevol evidència sobre el genocidi armeni, i on també encara hi ha molta feina per fer de part de la resta de països, ja que molts estats (entre els quals Espanya) encara no han reconegut de forma oficial aquest horrible episodi històric. A fi que totes aquestes víctimes innocents rebin justícia i puguin per fi descansar en pau, el govern armeni enguany està organitzant una recollida de signatures per demanar als governs que encara no reconeixen el genocidi armeni, que ho facin de forma oficial. Jo, com a petit gra de sorra per la memòria de totes aquestes persones, comparteixo l'enllaç des d'on es pot demanar al govern espanyol que reconegui els fets de forma oficial: http://armeniangenocide100.org/es/get-involved/
Per concloure, vull fer dues recomanacions literàries molt vinculades al que he tractat en aquesta entrada: d'una banda, la novel·la Quadern d'Aram, de Maria Àngels Anglada, que no només està meravellosament ben escrita i és colpidora i preciosa, sinó que mostra els horrors de la massacre des dels ulls d'Aram i la seva mare en el seu periple des d'Armènia fins a Marsella. La novel·la es basa en la figura del poeta armeni Daniel Varujan, que fou un dels 800 assassinats a l'inici del genocidi (el pare d'Aram, que també mor a mans dels turcs, està inspirat en el poeta). L'altra recomanació que vull fer és el llibre Terra porpra i altres poemes, de Daniel Varujan, d'una bellesa i una contundència enormes. El poemari està traduït al català per Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian, i val molt la pena de llegir-lo. Bé, jo em retiro i cedeixo la paraula a Varujan, del qual cito el seu poema més cèlebre: Terra porpra.
Tinc aquí, damunt la meva taula,
un xic de terra d'Armènia.
L'amic que me l'ha regalada es pensava
que m'oferia el seu cor —sense imaginar-se
que alhora em donava el dels seus avis.
No en puc separar els ulls —com si hi haguessin arrelat.
Terra porpra. Em pregunto: d'on li ve aquesta vermellor?
Però, amarant-se alhora de vida i de sol,
xopant-se de totes les ferides,
havia d'enrogir per força.Color de sang, em dic,
terra porpra, de segur, car és Armènia!
Potser encara hi alenen els vestigis
dels incendis mil·lenaris, la resplendor dels esclops
que van cobrir de pols roent
els exèrcits de l'Armènia...
Potser hi roman un xic de la llavor
que em va donar la vida, un reflex de l'aurora
a qui dec aquesta mirada fosca,
aquest cor on batega un foc sorgit
a les mateixes fonts de l'Èufrates,
aquest cor on cova l'amor alhora que la revolta...
...
Terra porpra, exiliada —heretatge, relíquia,
ofrena, eixarm— just quan un poema
fremeix sota la meva ploma, sovint ploro
veient aquest ínfim bocí
d'Armènia, rugeixo —encloent l'ànima
dintre de la meva mà,
armo el meu puny!
Daniel Varujan
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada