Passa al contingut principal

Llucià de Samòsata

Avui tractaré un autor una mica diferent dels anteriors. Diferent per l'època literària, l'idioma i el tipus de text que el caracteritzen. Vull parlar de Llucià de Samòsata, un autor grec d'origen sirià que visqué al segle II de la nostra era, i que m'aprecio molt.

L'obra de Llucià més coneguda, la Història Vertadera, és una novel·la en què es parodien diverses històries de l'Odissea i també les obres d'Heròdot i Plató, entre d'altres autors. En aquest llibre, Llucià assenta els fonaments del gènere de la literatura fantàstica, ja que narra històries de viatges interestel·lars, batalles magnífiques i aventures increïbles, i tot amb un to irònic i divertit que fa riure el lector un parell de cops per pàgina.

Altres obres també molt conegudes de Llucià són els Diàlegs dels déus, Diàlegs dels morts i Diàlegs marins, que són relativament fàcils de traduir (estan escrits en un àtic molt pur, tal com era normal durant la Segona Sofística) i molt divertits. De fet, jo vaig descobrir aquest autor amb la traducció de part dels Diàlegs.

Una brillant edició de les obres de Llucià que recomano encaridament és la del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, que ha estat duta a terme pel professorat del Departament de Grec de la Universitat de Barcelona.

Bé, com no podia ser menys, adjunto una traducció pròpia d'un fragment de l'obra de Llucià, en aquest cas, dels Diàlegs dels déus. Tanmateix, la traducció disponible a l'edició que he recomanat és infinitament millor a la meva, sens dubte.


ΗΦΑΙΣΤΟΥ ΚΑΙ ΔΙΟΣ (D'Hefest i Zeus)

ΗΦΑΙΣΤΟΣ.- Τί με, Ζε, δε ποιεν; κω γάρ, ς κέλευσας, χων τν πέλεκυν ξύτατον, ε κα λίθους δέοι μι πληγ διατεμεν.
HEFEST: Zeus, què cal que faci? Car vinc com m'has manat, amb la destral esmolada, com si calgués partir pedres d'un sol cop.
ΖΕΥΣ.- Ε γε, φαιστε· λλ δίελέ μου τν κεφαλν ες δύο κατενεγκών.
ZEUS: Bravo, Hefest! Doncs parteix-me el cap en dues meitats d'un sol cop.
ΗΦΑΙΣΤΟΣ.- Πειρ μου, ε μέμηνα; πρόσταττε δ' ον τληθς περ θέλεις σοι γενέσθαι.
HEFEST: Em poses a prova per si estic boig? Ordena de veritat què vols que faci per tu.
ΖΕΥΣ.- Τοτο ατό, διαιρεθναί μοι τ κρανίον· ε δ πειθήσεις, ο νν πρτον ργιζομένου πειράσ μου. λλ χρ καθικνεσθαι παντ τ θυμ μηδ μέλλειν· πόλλυμαι γρ π τν δίνων, α μοι τν γκέφαλον ναστρέφουσιν.
ZEUS: Això mateix, que em parteixis el crani. Si em desobeeixes, no em posaràs a prova irritat per primera vegada. Però cal que sigui colpejat amb totes les forces sense demora, ja que em moro per uns dolors de part que em regiren el cervell.
ΗΦΑΙΣΤΟΣ.- ρα, Ζε, μ κακόν τι ποιήσωμεν· ξς γρ πέλεκύς στι κα οκ ναιμωτ οδ κατ τν Ελήθυιαν μαιώσεταί σε.
HEFEST: Mira, Zeus, que no fem algun mal; que la destral està esmolada i no incruentament ni a la manera d'Ilítia t'atendrà al part.
ΖΕΥΣ.- Κατένεγκε μόνον, φαιστε, θαρρν· οδα γρ γ τ σύμφερον.
ZEUS: Hefest, únicament colpeja amb valor, que ja sé jo el que em convé.
ΗΦΑΙΣΤΟΣ.- Κατοίσω· τί γρ χρ ποιεν σο κελεύοντος; τί τοτο; κόρη νοπλος; μέγα, Ζε, κακν εχες ν τ κεφαλ· εκότως γον ξύθυμος σθα τηλικαύτην π τν μήνιγγα παρθένον ζωογονν κα τατα νοπλον· που στρατόπεδον, ο κεφαλν λελήθεις χων. δ πηδ κα πυρριχίζει κα τν σπίδα τινάσσει κα τ δόρυ πάλλει κα νθουσι κα τ μέγιστον, καλ πάνυ κα κμαία γεγένηται δ ν βραχε· γλαυκπις μέν, λλ κοσμε τοτο κόρυς. στε, Ζε, μαίωτρά μοι πόδος γγυήσας δη ατήν.
HEFEST: Colpejaré, doncs què cal fer si tu ho manes? Què és això? Una noia armada? Zeus, tenies un gran mal al cap! Amb raó estaves colèric, si estaves engendrant una donzella tan gran sota el cervell, i armada! Segur que t'ha passat desapercebut que tenies un campament i no un cap. Ella salta i balla la dansa pírrica, i branda l'escut i porta la llança, i està inspirada per un déu, el més gran. Ha esdevingut, en poc temps, indubtablement bella, vigorosa i amb els ulls brillants, però el casc ho adorna. De manera que, Zeus, lliura-me-la ara en matrimoni com a recompensa per les tasques de llevador.
ΖΕΥΣ.- δύνατα ατες, φαιστε· παρθένος γρ ε θελήσει μένειν. γ δ' ον τό γε π' μο οδν ντιλέγω.
ZEUS: És impossible el que em demanes, Hefest, ja que desitjarà romandre sempre verge. Jo no et contradic res per part meva.
ΗΦΑΙΣΤΟΣ.- Τοτ' βουλόμην· μο μελήσει τ λοιπά, κα δη συναρπάσω ατήν.
HEFEST: Jo volia això; la resta m'ocupa a mi, i ara me l'emportaré.
ΖΕΥΣ.- Ε σοι ῥᾴδιον, οτω ποίει· πλν οδα τι δυνάτων ρς.
ZEUS: Si t'és més fàcil, fes-ho així, però sé que desitges coses impossibles.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvador Espriu: "Salvem els mots"

No hi ha res de nou que jo pugui dir sobre Salvador Espriu. Tanmateix, com que això no és un diari informatiu, sinó un bloc personal on parlo del que em ve de gust, he decidit dedicar aquesta entrada a un dels poetes (o "escriptors de ratlles curtes") més eminents de la literatura catalana del segle XX, Salvador Espriu, de qui, enguany, se'n celebra el centenari. Espriu va ser, en paraules seves, "un home sense biografia"; de fet, es diu que va ordenar cremar totes les seves cartes personals a fi que no hi hagués constància de la seva vida privada. Amb només quinze anys va publicar la seva primera obra, Israel , i des de llavors va anar ascendint graons en el món literari fins a ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions. Per a Espriu, la mort era una preocupació constant. Ja de petit va patir la mort de dos dels seus germans (un germà i una germana) i ell mateix va estar a prop de morir a causa d'una malaltia que el féu estar al llit du

La Renaixença

Avui torno a embrancar-me a escriure el bloc després d'un altre llarg lapse de temps (obligat pels estudis, és clar), per parlar breument d'un corrent artístic que tingué lloc a Catalunya fa un segle i mig aproximadament (una mica menys) i pel qual no puc sentir sinó una gran admiració. El corrent de què parlo no és cap altre que la Renaixença, que revolucionà la llengua i cultura catalanes i les portà fins a una esplendor que no havien tingut des del segle d'or de les lletres catalanes (el segle XV, amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi). Els autors d'aquest moviment van lluitar per posar la literatura catalana a l'alçada de les altres literatures europees, ja que havia romàs en un estat d'oblit durant el període anomenat la Decadència. A més a més, els escriptors es trobaren una llengua arcaica que no oferia les eines necessàries per a la creació literària i van emprendre la tasca de modernitzar la llengua (feina que no acabaren ells,

El Barroc

El Barroc és un moviment europeu que comprèn del tombant del segle XVI fins al segle XVIII. Aquest moviment és la resposta dels artistes als valors del Renaixement (més aviat és la refutació de tots ells), la qual cosa fa que esdevingui un art pessimista, laboriós i ple de vitalitat. La literatura barroca es caracteritza estilísticament per l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi i de la versificació, sense témer el fet de caure en l'artifici. A la Península Ibèrica, la decadència de l'Imperi Espanyol i la fidelitat a la contrareforma són dos factors que van afavorir l'esclat de l'art barroc, tant de la literatura (Góngora, Quevedo, Cervantes, Calderón de la Barca...) com de les arts plàstiques (Velázquez, Goya, Murillo...), cosa que féu que el Barroc (el segle XVII) sigui considerat el Segle d'Or de la literatura castellana. D'altra banda, la literatura catalana del Barroc se situa en l'etapa que ha estat mal anomenada com a &quo