Victor Hugo

Victor Hugo és un poeta (dic és i no va ser perquè, com deia Maria Àngels Anglada, els poetes no moren mai) francès del segle XIX (1802-1885), l'obra del qual s'emmarca en el Romanticisme.

La seva producció és extensa i variada, ja que conreà tots els gèneres i estils. Les seves obres més conegudes són les novel·les Els miserables (de la qual es féu un musical l'any 1980, compost per Claude-Michel Schönberg), Nostra Senyora de París i Darrer dia d'un condemnat.
Va viure sempre preocupat per qüestions socials, tal com es pot veure a molts dels seus escrits, i la dissidència amb Napoleó III (el Segon Imperi) el va dur a l'exili, on va estar durant vint anys (fins a la caiguda de l'Imperi i la proclamació de la Tercera República francesa).
Personalment, Hugo és un poeta que sempre m'ha cridat l'atenció i que aprecio molt, motiu pel qual he decidir fer-ne una traducció (la primera que faig d'un autor francès). En aquest cas, he triat un poema que potser no és la seva composició més coneguda, però que a mi em resulta molt especial ja que és una apel·lació directa a la figura del poeta, amb la qual em sento identificada.


            À un poète                                                                               A un poeta

Ami, cache ta vie et répands ton esprit.                             Amic, amaga ta vida i reparteix ton esperit.

Un tertre, où le gazon diversement fleurit ;                       Un túmul, on la gespa diversament floreix;
Des ravins où l'on voit grimper les chèvres blanches ;      barrancs on hom veu grimpar les cabres blanques;
Un vallon, abrité sous un réseau de branches                    una vall, protegida sota una xarxa de branques
Pleines de nids d'oiseaux, de murmures, de voix,             plenes de nius d'ocells, de murmuris, de veus,
Qu'un vent joyeux remue, et d'où tombe parfois,              que un vent joiós remou, i d'on cau de vegades,
Comme un sequin jeté par une main distraite,                  com un lluentó llançat per una mà distreta,
Un rayon de soleil dans ton âme secrète ;                         un raig de sol dins la teva ànima secreta;
Quelques rocs, par Dieu même arrangés savamment        alguns rocs, per Déu mateix disposats sàviament
Pour faire des échos au fond du bois dormant ;                per fer ecos al fons del bosc dorment;
Voilà ce qu'il te faut pour séjour, pour demeure !             vet aquí el que et cal per estança, per residència!
C'est là, - que ta maison chante, aime, rie ou pleure, -      És allà, -que la teva casa canta, ama, riu o plora-
Qu'il faut vivre, enfouir ton toit, borner tes jours,             on cal viure, enterrar el teu sostre, limitar els teus dies,
Envoyant un soupir à peine aux antres sourds,                 enviant un sospir amb prou feines a les coves sordes,
Mirant dans ta pensée intérieure et sombre                       mirant dins ta pensa interior i fosca
La vie obscure et douce et les heures sans nombre,          la vida obscura i dolça i les hores sens nombre,
Bon d'ailleurs, et tournant, sans trouble ni remords,         i per altra banda, tornant, sense torbació ni remordiment,
Ton coeur vers les enfants, ton âme vers les morts !        ton cor cap als infants, la teva ànima cap als morts!
Et puis, en même temps, au hasard, par le monde,           I a més, alhora, a l'atzar, pel món,
Suivant sa fantaisie auguste et vagabonde,                       seguint la seva fantasia augusta i vagabunda,
Loin de toi, par delà ton horizon vermeil,                        lluny de tu, a l'altra banda de l'horitzó vermell,
Laisse ta poésie aller en plein soleil!                               deixa que la teva poesia vagi a ple sol!
Dans les rauques cités, dans les champs taciturnes,         Dins les ronques ciutadelles, dins els camps taciturns,
Effleurée en passant des lèvres et des urnes,                    fregada en passar els llavis i les urnes,
Laisse-la s'épancher, cristal jamais terni,                         deixa-la que es desfogui, cristall mai entelat,
Et fuir, roulant toujours vers Dieu, gouffre infini,           i que fugi, rodant sempre cap a Déu, abisme infinit,
Calme et pure, à travers les âmes fécondées,                   calma i pura, a través de les ànimes fecundades,
Un immense courant de rêves et d'idées,                          un immens corrent de somnis i d'idees,
Qui recueille en passant, dans son flot solennel,             que recull passant, dins el seu onatge solemne,
Toute eau qui sort de terre ou qui descend du ciel!          tota l'aigua que surt de terra o que descendeix del cel!
Toi, sois heureux dans l'ombre. En ta vie ignorée,           Tu, sigues feliç dins l'ombra. En la teva vida ignorada,
Dans ta tranquillité vénérable et sacrée,                           dins la teva tranquil·litat venerable i sagrada,
Reste réfugié, penseur mystérieux!                                   resta refugiat, pensador misteriós!
Et que le voyageur malade et sérieux                               I que el viatger malalt i seriós
Puisse, si le hasard l'amène en ta retraite,                         pugui, si l'atzar el porta en el teu recés,
Puiser en toi la paix, l'espérance discrète,                        obtenir en tu la pau, l'esperança discreta,
L'oubli de la fatigue et l'oubli du danger,                         l'oblit de la fatiga i l'oblit del perill,
Et boire à ton esprit limpide, sans songer                         i beure del teu esperit límpid, sense pensar
Que, là-bas, tout un peuple aux mêmes eaux s'abreuve.  que, allà baix, tot un poble de les mateixes aigües s'abeura.

Sois petit comme source et sois grand comme fleuve.     Sigues petit com una font i sigues gran com un riu.