Leia Jiménez - Reflexions i poesia

Quan vaig acceptar de participar en el Flic Festival de literatura i art per a públic infantil i juvenil no tenia ni idea del privilegi que m'acabaven d'atorgar per un dia. Aquest matí he format part d'un taller d'escriptors i il·lustradors anomenat Impressora humana  en què els més petits, després de triar tres paraules d'un mural, les ficaven dins la impressora , on un escriptor o dibuixant li feia al moment una creació  ad hoc . Més enllà del que aquest taller hagi aportat a les meves aptituds com a autora (he pogut comprovar que, sens dubte, d'imaginació i de surrealisme no me'n falta), aquesta activitat ha estat reveladora per a mi perquè m'ha obert un horitzó que, fins ara, sempre havia deixat de banda: la literatura infantil. La narrativa (i no diguem ja la poesia!) per a públic infantil ha estat sempre un gènere certament minoritzat, al qual no s'han dedicat mai gaires estudis ni jornades científiques i que, tanmateix, és crucial: és a l

Avui, cent anys enrere. En el marc de la Primera Guerra Mundial, el govern otomà dels Joves Turcs detén 800 ciutadans armenis a Constantinoble, entre els quals hi ha escriptors, metges, polítics, científics, periodistes i clergues, dels quals no se'n tornarà a saber mai més res. Amb aquesta acció, els Joves Turcs inicien una política d'expansió territorial (i sociocultural) que cerca de "turquificar" els musulmans que viuen a l'Imperi Otomà i exterminar els armenis que hi resideixen. Així doncs, entre 1915 i 1923 el govern turc massacra els assiris, grecs, àrabs i, molt especialment, els armenis del seu territori i de les regions properes. És ni més ni menys que l'anomenat genocidi armeni. Durant aquesta massacre, que l'actual govern turc anomena de forma eufemística "fets de 1915", es calcula que moriren aproximadament un milió i mig de persones, a més del fet que el poble armeni perdé (encara fins a dia d'avui) l'Armènia Occident

Sempre és amarg homenatjar aquells qui ens han deixat, però encara ho és més si vas tenir l'oportunitat de conèixer-los en persona i d'admirar-los a preu dret, sense la distància dels llibres. Avui ens ha deixat el doctor Carles Miralles, catedràtic de filologia grega de la UB i membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, a més d'excel·lent poeta. La seva obra lírica, compilada en el volum D'aspra dolcesa , és una de les màximes fites de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i d'inicis del XXI pel seu estil acurat, delicat i personal, sempre acompanyat per la brisa dels clàssics. Com a estudiós de la literatura, destaquen sens dubte els seus treballs sobre Homer, la tragèdia i la lírica gregues, a més dels seus assajos sobre literatura catalana contemporània, que han esdevingut canònics, com la Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba , Sobre Foix  i Sobre Espriu. Aquest últim, dedicat per l'autor, és el petit treso

Ahir celebràvem (o planyíem) el 72è aniversari de la mort de Màrius Torres, un poeta lleidatà que morí a la injustament jove edat de 32 anys. Avui, com a petit homenatge, em disposo a escriure quatre ratlles sobre la seva figura i compartir algun dels seus poemes. Torres, metge i pianista  de formació, és un poeta emmarcat en l'òrbita del postsimbolisme, en el qual trobem altres grans noms de la literatura catalana, com Carles Riba i Josep Carner (en la seva última etapa). El lleidatà, profundament marcat per la funesta malaltia que patia (tuberculosi) va passar els darrers anys de la seva vida reclòs en un sanatori a Sant Quirze de Safaja, cosa que provocà també un aïllament personal (i espiritual) i n'estimulà la vocació literària, amb poemes d'un caire profundament humà i íntim. La seva obra, malauradament no gaire extensa, conforma un petit món particular, subtil, delicat, però també ple de música, de melangia i de mort. Personalment, Torres em fascinà per l'en

Ja se n'ha anat, del tot. L'esperit acadèmic, filològic, ha abandonat la tan nostra Facultat de Filologia per passar a ser un lloc on, per damunt de l'interès cultural, domina l'interès monetari, capitalista. Fa uns anys ençà (especialment des de l'arribada del Grau, però ve d'abans, de la supressió dels Estudis Comuns) que la Facultat ha anat convertint-se en allò que irònicament anomenem una EOI  per a post-adolescents, un lloc on aprendre un o dos idiomes amb una alta autonomia en un temps rècord, cosa que NO ÉS (o no hauria de ser) el real propòsit de la filologia. Tanmateix, aquest poc sentit academicista que hi quedava (l'olor de paper rebregat i cafè que tots busquem a la Facultat) s'ha acabat d'escolar per la finestra amb la nova reforma de l'oferta formativa de la facultat que entrarà en funcionament l'any vinent. Se suprimeix la Filologia Romànica i, amb ella, els itineraris de català, italià, polonès, àrab, hebreu, gallec, po

Enguany el Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona ha organitzat una nova taula rodona de joves poetesses dins del Cicle d'Escriptores, que es titularà «Abraça'm el deliri de tornar a ser», vers extret d'un poema de Silvie Rothkovic. En la taula rodona, quatre joves poetesses recitarem i reflexionarem sobre la poesia i la creació poètica. La taula estarà conformada per Antònia Maria Serra, Raquel Santanera, Zeneida Heras i jo, Leia Jiménez. La coordinació anirà a càrrec de la Marta Font, membre del Centre Dona i Literatura. L'acte serà el dimarts 18 de març a l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (c/ Aribau, 2), a les 19:30. Evidentment, l'entrada serà lliure i tothom hi està convidat!